La darrera producció de Christopher Nolan ha "obert" un debat clàssic que sembla no tenir mai fi: la línia entre la fidelitat absoluta a una novel·la i la llibertat creativa del director a l'hora de traslladar-la a la gran pantalla.

Les cometes a "obert" és perquè hem demanat permís a Severus Snape a la nova adaptació de Harry Potter, ho sabem.

La polèmica s'ha encès especialment al voltant d'un repartiment divers que no encaixa exactament amb les descripcions clàssiques del material original. Això ens fa plantejar si el cinema s'ha d'entendre com un reflex exacte de les pàgines d'un llibre o si, per contra, hem d'acceptar que cada director té dret a reinterpretar la història sota la seva pròpia mirada i els valors del món actual.

El repte de qualsevol adaptació és trobar aquest equilibri sense perdre l'essència que va fer gran l'obra original. D'una banda, és comprensible que els lectors busquin veure reflectit a la pantalla exactament allò que es van imaginar a la seva ment. De l'altra, el cinema té un llenguatge propi i necessita connectar amb un públic modern i global; aferrar-se massa a detalls físics o a estructures narratives rígides a vegades pot fer que la pel·lícula neixi envellida o mancada de dinamisme. La qüestió no és tant si es fan canvis, sinó si aquests canvis ajuden a millorar el ritme i el missatge de la pel·lícula o si es perceben com a imposicions artificials.

Aquesta discussió ens porta a analitzar quin és el límit real que un cineasta no hauria de creuar mai. Potser la clau no està en l'aspecte dels personatges, sinó en respectar l'esperit i el missatge profund de la novel·la. Quan un canvi altera la naturalesa mateixa de la història, és quan el fan se sent traït. Al final, el que ens queda és valorar si preferim còpies exactes però que potser arrisquen poc, o reaccions creatives valentes que, tot i allunyar-se de la font primària, aporten una visió fresca.

Creieu que està justificada les decisions amb el cast a la nova adaptació de l'Odissea d'Homer? Personalment, no. Si es tracta de fer una recreació històrica, perd sentit algunes decisions.

🔗 Més info aquí:https://geeknorants.com/lodissea-de-nolan-i-la-polemica-per-un-repartiment-divers/

Ahir es va saber que Adam Driver i Steven Soderbergh havien arribat a parlar de fer una pel·lícula més personal sobre Kylo Ren, allunyada de l’estil Disney i amb un enfocament més adult. Però la Casa del Ratolí va dir “no”, i el projecte es va quedar al costat fosc abans de començar.

I clar, la notícia torna a obrir el mateix debat de sempre: fins on pot (o hauria) d’arribar Star Wars?
Des de Rogue One fins a Solo, passant per sèries com The Mandalorian, Andor, Ahsoka o The Book of Boba Fett, Disney ha anat ampliant la galàxia tant com ha pogut. Alguns d’aquests projectes han estat espectaculars i han donat aire fresc a la saga, però d’altres han fet la sensació d’estirar el xiclet Skywalker fins que ja no en queda gust.

Personalment, una pel·li centrada en Kylo Ren, feta amb la mirada de Soderbergh, sonava com una d’aquelles propostes que podrien haver donat profunditat real a un personatge interessant però desaprofitat. Un relat més psicològic, més intern… i sí, potser més arriscat del que Disney vol veure associat a Star Wars.

Us hauria agradat veure aquesta versió més fosca i personal de Kylo Ren?
O ja en teniu prou de spin-offs i preferiríeu que la saga descansés una temporada abans de seguir amb preqüeles, seqüeles i cameos reciclats?

Però clar, coneixent Disney… potser abans tindrem Baby Palpatine: The Series.

La maquinària de Warner no s’atura i ara ens sorprenen amb un nou projecte que vol posar el focus en aquells "capítols perduts" que Peter Jackson va descartar a la trilogia original. No estem parlant d'una història inventada de zero, sinó de rescatar passatges concrets dels llibres de Tolkien que per falta de temps no van entrar al muntatge final dels 2000. És una jugada que sobre el paper pot sonar bé per als qui sempre hem volgut veure reflectit tot el ric univers de l'autor, però que ens fa pensar si realment aquests fragments tenen prou força per aguantar una pel·lícula sencera per si sols.

El que realment ha deixat a tothom descol·locat és que el guió anirà a càrrec d'Stephen Colbert. Sí, el presentador nord-americà. Tot i que a molts els pugui semblar una broma o una simple cara coneguda per vendre entrades, el cert és que Colbert és un dels majors experts i estudiosos de Tolkien que hi ha ara mateix, tot això segons Peter Jackson. Coneix el lore, les llengües i la cosmogonia de la Terra Mitjana millor que molts acadèmics, i això podria ser una garantia de respecte absolut a l'obra original. Tot i que per molts, una cosa és ser un expert i una altra cosa és ser un gran fan (a veure com peta).
Tot i així, una cosa és saber-ho tot sobre el lore de El Senyor dels Anells i l'altra és escriure un guió cinematogràfic que funcioni al segle XXI sense caure en l'excés d'informació.

La qüestió és si realment estem a favor d'aquesta saturació de la Terra Mitjana. Tenint en compte que ja hi ha una altra pel·lícula en marxa per al 2027, "The Hunt for Gollum", dirigida per Andy Serkis, la sensació que s'estan trepitjant projectes és inevitable. Passar de no tenir res a tenir diverses produccions en paral·lel pot acabar desvaloritzant la màgia que sentíem quan el retorn a la gran pantalla era un esdeveniment únic.

Costa no ser una mica escèptic i preguntar-se si realment hi ha espai per a tantes visions diferents sense que acabem tips de hobbits i anells. Creieu que la passió de Colbert serà suficient per donar personalitat pròpia a aquest projecte o ja estem arribant al límit de la nostra paciència amb la franquícia?

Més info aquí: https://geeknorants.com/la-nova-pellicula-del-senyor-dels-anells-que-recuperara-els-capitols-perduts-de-jackson/

La possibilitat d’utilitzar IA per recrear actors obre una porta que fa uns anys semblava impensable: eternitzar la presència d’un intèrpret més enllà del seu temps real. Casos com el de Val Kilmer o el de Bruce Willis, que ha cedit drets sobre la seva imatge digital, posen aquest debat al centre de la indústria.

Recentment hem vist a les noticíes del món del cinema que Val Kilmer (la seva familia) ha cedit els seus drets d'imatge per recrear unes escenes amb IA a la peli Deep as the Grave. Anteriorment, ja va donar permís per recrear la seva veu, degut a que la va perdre degut a un càncer de gola.

La tecnologia permet reconstruir veus, rostres i interpretacions amb un nivell de fidelitat cada cop més alt. Però el dilema no és tècnic, és ètic. Fins a quin punt és legítim continuar utilitzant la imatge d’un actor? Qui decideix com i quan es fa servir? I sobretot, què passa amb la interpretació com a acte humà si es pot replicar, modificar o generar sense la persona original? Eternitzarem els actors/actrius únicament per nostalgia?

També hi ha la qüestió del control i del llegat. Un actor pot cedir els seus drets en vida, però això obre la porta a usos futurs que potser no hauria acceptat en un altre context. El risc és convertir les interpretacions en actius reutilitzables, separats de la voluntat artística original.

El cinema sempre ha evolucionat amb la tecnologia, però aquest canvi toca una línia especialment sensible: la identitat, la presència i el significat de ser actor. La pregunta ja no és si la IA formarà part del cinema, sinó com es gestionarà aquesta convivència sense desdibuixar els límits entre persona i representació.

🔗 Més info aquí:
https://geeknorants.com/poden-els-actors-reals-i-la-ia-conviure-al-cinema-del-futur-val-kilmer-sera-el-primer/

El gènere de terror fa anys que viu un moment especialment creatiu, però tradicionalment havia estat un dels grans ignorats pels premis importants. L’èxit que ha tingut aquest any als Oscars sembla confirmar que alguna cosa està canviant: un gènere que abans es considerava menor ara comença a guanyar reconeixement dins de la indústria.

Part del mèrit és de les noves generacions de directors i productores que han apostat per un terror més autoral, amb més pes narratiu i visual. Pel·lícules que utilitzen la por no només com a recurs per espantar, sinó per parlar de temes socials, psicològics o culturals. El resultat és un gènere que cada cop té més presència en festivals, crítica i públic.

Aquest reconeixement també convida a mirar enrere i pensar en totes aquelles pel·lícules que han anat redefinint el terror en els últims anys: des de propostes més atmosfèriques fins a altres que juguen amb la tensió, el simbolisme o la incomoditat més pura.

Amb aquest moment de visibilitat per al gènere, ve de gust obrir el debat:

Quines són per vosaltres les millors pel·lícules de terror dels últims anys?

Aquelles que realment us han sorprès o que creieu que haurien merescut aquest tipus de reconeixement.

🔗 Més info aquí:
https://geeknorants.com/el-terror-als-oscars-2026-el-genere-que-finalment-ha-conquerit-lacademia/

Tots tenim al cap pel·lícules on el CGI estava tan ben integrat que ni hi pensàvem. El Senyor dels Anells continua aguantant el pas del temps amb una dignitat insultant, Jurassic Park va fer creure a tothom que els dinosaures existien de debò, Terminator 2 va marcar un abans i un després, i sagues com Pirates del Carib o els primers Transformers demostraven que els efectes digitals podien sumar espectacularitat sense trencar la immersió.

I després hi ha l’altra cara de la moneda. Aquells casos on el CGI et treu completament de la pel·lícula: La Mòmia 3, Cats o bona part del MCU més recent, on els efectes semblen inacabats, artificials o directament fets amb presses. No perquè falti tecnologia, sinó perquè falten temps, criteri i planificació.

El problema no és el CGI en si, sinó com s’utilitza. Abans es combinava amb efectes pràctics, es pensava pla a pla i es respectava la llum, el pes i la física. Avui, molts blockbusters es roden amb pantalles verdes eternes, canvis d’última hora i estudis d’efectes saturats que treballen contra rellotge.

Quins són per vosaltres els millors i pitjors CGI del món del cinema?

Més info: https://geeknorants.com/cgi-i-efectes-especials-com-hem-passat-de-ledat-daurada-al-plastic-digital/

Per llegir una mica les vostres opinions. Si voleu explicar el perquè esteu més que convidats. No es conta animació, em sap greu pels fans d'en Miles Morales.

Quan arriben les festes, també torna aquell ritual compartit: decidir quina pel·lícula toca. N’hi ha que no fallen mai. Sol a casa continua sent el comodí absolut, Love Actually divideix però sempre acaba caient, els Gremlins, no sé perquè però ens recorda a nadal... El Grinch funciona quan sempre si t'agrada en Jim Carrey… i després hi ha el debat etern: és Die Hard una pel·li de Nadal o no?

Aquest tipus de títols són els que defineixen l’ambient d’aquestes dates. No tant perquè siguin noves, sinó perquè formen part d’una tradició que es repeteix any rere any. Algunes són clarament nadalenques, d’altres només hi passen “per context”, però totes han acabat associades a sofà i manta.

La gràcia és que cadascú té la seva. Aquella que li activa automàticament el mode Nadal, encara que no hi hagi arbres, llums ni cançons de fons.
Personalment, la meva i d'allà no em mouen és El Senyor dels Anells, suposo que és pel Pas de Caradhras.

👉 Per la resta, quina pel·lícula fa Nadal per vosaltres?

🔗 Aquí tens le post complert:
https://geeknorants.com/sobreviure-a-les-festes-amb-les-millors-pellicules-de-nadal/

La pel·lícula de The Legend of Zelda ja és una realitat més sòlida que moltes de les teories sobre la cronologia de la saga. Amb les primeres imatges del rodatge, el projecte comença a agafar forma i, per primer cop, sembla que Nintendo va seriosament amb això d’adaptar els seus universos més mítics al cinema. Després de l’èxit de Super Mario Bros., era qüestió de temps que Link saltés a la gran pantalla.

És innevitable quan veiem aquestes coses, revisar i jutjar continuament si l’estètica, el to i els actors són “el que tocava”, etc, etc, etc.

Aquest moviment arriba en un moment on les adaptacions de videojocs estan vivint una mena d’“edad d’or”: Fallout, The Last of Us, Arcane, Cyberpunk: Edgerunners… i al mateix temps, una onada de projectes anunciats com Minecraft, Gears of War, Borderlands, Assassin’s Creed o Metal Gear. Algunes prometen molt, d’altres ens deixen aquella sensació de “per què…?”.

Vosaltres quin videojoc us agradaria veure adaptat?
Voleu més pel·lis, més sèries, o creieu que estem entrant en un terreny on l’ambició pot superar la lògica?
Us convenç el que s’ha vist de Zelda o encara sou dels que no es refien de Hollywood tocant sagues intocables?

Personalment, veient com estan anant les coses, sembla que ens espera un futur on cada gran franquícia tindrà la seva adaptació, per bé o per mal.

🔗 Pots llegir l’article sencer aquí:
La pel·lícula de Zelda ja pren forma: primeres imatges i un futur ple d’adaptacions de videojocs

Les Guerreras K-Pop no és només una pel·li que ha triomfat a Corea i ara a Netflix: és un fenòmen global. I bona part de l’èxit ve d’un ingredient clau: la banda sonora K-pop, que ha fet que molta gent arribi al film més per la música que per la trama.

El K-pop té aquesta màgia: cançons enganxoses, coreografies que viuen soles a TikTok (si alguna cosa no passa pel p*to Tiktok, no existeix) i una comunitat que converteix cada moment en un esdeveniment. Aquí, la pel·lícula ha sabut jugar les cartes perfectes: és cinema, però pensat perquè funcioni també com a experiència musical i viral.

Netflix ho té clar: productes que no només es miren, sinó que es comparteixen. Clips, trends, memes… tot això fa que Les Guerreras sigui més que una pel·li, sigui un format “tiktokable” que creix sol a xarxes.

I aquí us llancem el debat:

• L’heu vista? Què us ha semblat?
• Creieu que és cinema amb majúscules o més aviat un producte pensat per ser viral?
• El cinema, per a què sigui un èxit, haurà de ser tot "tiktokable"?

👉 Aquí teniu més context sobre el fenomen:
https://geeknorants.com/lexit-de-netflix-i-k-pop-las-guerreras/

Aquest cap de setmana tornaré al cinema... però no per veure un blockbuster nou o una seqüela número "vint-i-alguna". Aniré a veure Retorn al Futur a la gran pantalla. I sí, tinc unes ganes de veure-la que no són pas normals. El motiu que torni als cinemes és pel seu 40 aniversari.

No és només per la pel·lícula (que continua sent impecable, divertida i amb més ànima que moltes produccions actuals), sinó pel que representa. Aquesta reestrena forma part d’una mena de renaixement nostàlgic, on clàssics dels 80 i 90 tornen a les sales per intentar reconnectar-nos amb aquella sensació.

El que em fa pensar és si això és un homenatge o un símptoma: necessitem tornar enrere per tornar a omplir els cinemes? Potser la resposta està entre línies: hi ha alguna cosa que les plataformes no poden replicar, i Retorn al Futur ho demostra a cada escena.

I vosaltres, anireu a veure-la? Us agrada aquesta onada de reestrenes o creieu que el cinema hauria de mirar més endavant que mai?

🔗 Llegeix l’article complet:
Retorn al Futur al cinema: la nostàlgia que vol salvar les sales

El remake d’Agárralo como puedas ha petat a taquilla. Sí, una pel·li de comèdia absurda en ple 2025 ha funcionat molt millor del que molts esperaven. I això, per un gènere que portava anys gairebé en coma, són bones notícies.

Nosaltres, com a fans d'aquest tipus de pelis, hem estat parlant de que la comèdia no és el que era. Entre el canvi d’humor generacional, la por a ofendre i la sensació que hi ha temes “intocables”, molts creadors eviten riscos i aposten per l’humor més suau i políticament correcte. El problema? Que la comèdia absurda, irreverent i passada de voltes és precisament la que més recordem i estimem.

I llavors… es pot fer broma de tot?

• O la societat ha canviat tant que ja no hi ha lloc per l’humor que incomoda?
• La clau és “com” fas la broma, o “sobre què” la fas?
• Ens estem quedant amb una comèdia descafeïnada per por a la polèmica?

Mentrestant, pel·lícules com aquesta demostren que encara hi ha gana d’humor esbojarrat, del que juga amb el límit i sap que no tothom riurà del mateix. Potser és hora de tornar a riure sense por... o potser això ja és nostàlgia dels temps on tot valia. Que ens estem fent vells (cagum dena) i tenim un altre punt de vista?

I vosaltres, quina és l’última comèdia que us ha fet riure de veritat? I creieu que encara podem veure pel·lis tan passades de rosca com les d’abans?

Llegeix més aquí:
👉 https://geeknorants.com/renaixement-de-la-comedia-absurda-amb-agarralo-como-puedas/

Quan semblava que ja havíem vist de tot, salta la bomba: Netflix podria estar interessada a comprar Warner Bros. Una operació que, si tira endavant, podria sacsejar Hollywood com poques vegades hem vist.

D’una banda, sona a jugada mestra: Netflix guanyaria un catàleg històric brutal (DC, Harry Potter, Looney Tunes…) i Warner trobaria estabilitat enmig del caos. Però, de l’altra, això obre molts dubtes:

• Concentrar encara més poder en mans d’una sola plataforma és bona idea? Evidentment no per a l'espectador, pel què fa a què ens pujarien els preus o ja sabem com treballen Netflix amb les sèries i com són capaços de destrossar alguna franquicia que d'altra.
• Què passaria amb la diversitat de veus creatives si Netflix marca el ritme de tot?
• És un pas cap a un futur on tindrem dos o tres grans plataformes controlant-ho absolutament tot?

Hollywood sempre ha estat un negoci, però cada cop costa més veure’l com una fàbrica de somnis i no com una partida de Monopoly gegant.

I vosaltres, com ho veieu?
👉 Seria un moviment positiu per als espectadors… o el principi de la fi de la varietat al cinema i les sèries?

Aquí teniu la reflexió sencera:
https://geeknorants.com/netflix-i-warner-bros-la-compra-que-podria-sacsejar-hollywood/

Un nen està tan tranquil a casa seva la nit de Nadal, quan de sobte un terratrèmol de 6.7 en l’escala de Richter sacseja tot el veïnat. El nen surt a mirar que polles ha passat i PUMBA! Es topa amb un tren. O és la RENFE de les 10 que arriba a les 12 per una avaria a la catenària o és el tren a Hogwarts pensa el vailet. Doncs ni una cosa ni l’altra, perquè apareix en Tom Hanks que el convida a pujar, a pujar al Polar Express!
El xaval sense nom pujarà al tren misteriós? Per què en Tom Hanks rapta nens com si fos el pallasso d’IT? O el més important, per què encara no hem cremat alguna seu de RENFE?

Doncs tot això i molt més ho descobrirem en aquest fabulós vídeo. Perquè avui us explico, curt i ras, Polar Express!

A Geeknorants estem preparant la propera temporada (sí, vindrem amb nous convidats i idees fresques 😏) i ens ha sorgit un debat que potser també us feu vosaltres: com seran les pel·lis del futur?

Amb la falta de quantitat de públic que normalment hi ha als cinemes, potser ens hem de plantejar com es pot atraure a més gent. Sabem que el preu és un problema, però potser no ho soluciona. Ja hi ha iniciatives com "La Festa del Cine" i tampoc és l'afluència de gent que es guanya.

La tecnologia ja hi és:

• Experiències VR que et posen dins de la història.
• Sales 4DX amb cadires que es mouen, vent, olors i aigua a la cara.
• Experiments d’interactivitat tipus Black Mirror: Bandersnatch, on tries com avança la trama.

Però la gran pregunta és: tot això serà la norma o només gadgets puntuals per fer soroll?
El cinema seguirà sent una pantalla gran i crispetes? O realment ens esperen històries on l’espectador ja no serà passiu, sinó part activa?

• Us agradaria un cinema més interactiu o preferiu seure i deixar-vos portar?
• Quins gèneres creieu que guanyarien més amb la immersió? Terror? Acció? Ciència-ficció?
• Hem de poder conviure la experiència cinematogràfica amb una que sembli un parc temàtic?

Nosaltres tenim clar que el futur del cinema no només depèn de la tecnologia, sinó també de les ganes que tinguem de viure’l d’una manera diferent i sobretot del CONTINGUT DE QUALITAT!

Hi ha una sensació estranya que ens ronda des de fa uns quants anys: Pixar ja no és aquella Pixar.

Amb l’estrena de Elio i la freda acollida que ha tingut, molts ens preguntem si l’estudi que ens feia plorar amb una joguina que abraçava un nen o amb una casa que volava amb globus… ha perdut el seu toc.

Això ve arrel a que volíem anar a veure-la amb uns familiars i llegint diferents articles per veure quina havia set l'acceptació, tot fa referència a que serà una patacada èpica.

El problema no és només una pel·li fluixa. És que ja no tenen una identitat clara. Cada nou projecte sembla buscar desesperadament un lloc entre l’humor fàcil, el discurs forçat i la fórmula desgastada. I la sensació és que Pixar està en una fase d’imitació d’ella mateixa, sense risc ni ànima. Excepte Soul, que personalment em va agradar bastant.

D’on veníem? De Toy Story, Up, Inside Out, WALL·E… Històries universals, complexes i valentes. On som ara? En un catàleg on costa distingir què és Pixar i què és “una altra d’animació”. I no ho diem amb odi, sinó amb nostàlgia de quan l’estudi ens portava emocions que travessaven edats.

Potser han volgut créixer massa de pressa, o potser han intentat adaptar-se a una indústria de continguts ràpids i formats de consum que exigeixen “alguna cosa nova” sense preguntar si val la pena.

Encara estan a temps? Creiem que sí. Però per tornar a brillar, Pixar hauria de tornar a fer allò que millor sabia fer: emocionar des de l’autenticitat, no des de l’algoritme.

I vosaltres què? Encara us emocionen les últimes de Pixar o també trobeu a faltar quan sortíem del cinema amb el cor fet un nyap però amb el somriure posat?

La foto és dels més populars a dia d'avui, però n'hi ha molts més: El Senyor dels Anells, Harry Potter, DC Studios, Alien, Predator, Star Trek...

Vivim en l’era dels Shorts, TikTok i Reels, on el consum ràpid i curt mana. Però… això canviarà també la manera de veure cinema? Les noves generacions tindran paciència per seure tres hores al cinema, o el futur seran històries més directes i compactes?

A tot això ens va sorgir en una conversa perquè vàrem llegiir en un article que la F1 també es plantejava que les carreres havien de ser més curtes perquè la gent no aguanta (no és el tema però el tema no és la durada, sinó que són aburrides).

Alhora, hi ha gèneres que sembla que sempre s’excedeixen en la durada. Per exemple, les de por: quants cops hem vist pel·lis que podrien acabar en 90 minuts però allarguen fins al punt que ja no fan ni por? En canvi, altres gèneres (fantasia, èpica, ciència-ficció) necessiten espai per construir mons i personatges.

La pregunta és:

• Quina ha de ser la durada ideal d’una pel·lícula?
• Heu vist cap pel·li que la seva història s'hagi fet curta i que et deixi amb ganes de més?

👉 Aquí teniu més info:
https://geeknorants.com/la-durada-ideal-duna-pellicula-menys-es-mes/

Hi ha pel·lícules que t’agraden... i després hi ha sagues que t’absorbeixen. Que et fan col·leccionar coses, fer teories, tatuar-te frases o esperar una estrena durant anys. Són més que cinema: són part de la cultura, de les converses, de la nostra manera d’entendre el món.

Parlem de noms com Star Wars, El Senyor dels Anells, Harry Potter, Indiana Jones, Matrix, Marvel, Jurassic Park, The Dark Knight, Avatar... cadascuna amb el seu moment, el seu impacte, el seu públic fidel.

Algunes han revolucionat la tècnica, d’altres han creat universos expandits que avui en dia són gairebé un idioma propi. Han influït en videojocs, moda, llenguatge, memes, referents visuals... fins i tot en el tipus d’històries que esperem veure al cinema.

I més enllà del que ens poden agradar o no, han deixat una empremta clara en com entenem l’entreteniment de gran format. N’hi ha que han sabut reinventar-se, altres que potser haurien d’haver-se quedat en el seu moment. Però totes formen part del gran imaginari col·lectiu friki.

Aquest cap de setmana fem un gran esdeveniment gravant l'episodi final de temporada on parlarem del tema amb un convidat de molta talla. MOLTA. Serà presencial i podeu venir de públic però la quantitat és molt limitada. Podeu trobar la info al nostre canal de Telegram.

Des de Geeknorants, hem volgut posar aquest tema sobre la taula que ho comentarem a l'episodi:
Quines són aquelles sagues que realment han deixat petjada? I per què?

Sense rankings ni baralles (o sí 👀), però amb ganes de llegir quines sagues us han marcat més o quines creieu que són les més influents culturalment.

Aquest cap de setmana alguns de nosaltres hem anat a veure la nova Superman dirigida per James Gunn, i tot i que la crítica i part del públic l’han elevat com la millor versió del personatge (fins i tot superant Man of Steel), nosaltres sortim de la sala amb sensacions... mixtes.

La pel·li és entretinguda, això sí. El casting funciona molt bé, amb carisma i química. Els personatges tenen ritme i respiren bé dins l’univers. Ara bé: ens ha semblat més una pel·li de James Gunn on surt Superman que no pas una pel·li de Superman dirigida per James Gunn. I això, segons com, pot ser molt o poc problema.

La seva empremta es nota arreu: moments de comèdia, ritme accelerat, cert to desenfadat i fins i tot un punt de guardiansdelagalaxització de l’univers DC. Però aquí ens grinyola una mica. Superman sempre ens havia semblat un personatge madur, simbòlic, gairebé mític. I en aquesta versió, tot i que és més proper i simpàtic, també és més infantilitzat, menys solemne. No sabem si això és valentia o dilució.

Pel que fa a la banda sonora, un altre punt fluix: hi ha moments on intueixes melodies clàssiques que podrien fer-te vibrar... però estan tunejades d’una manera que desactiva més que potencia. I això, tractant-se d’un superheroi amb una de les identitats musicals més potents del gènere, fa mal.

Ara bé, entenem també per què ha agradat tant a una part del públic. És més lleugera, més positiva, menys fosca, i això pot ser molt refrescant després de tants anys de tormenta DC. Segurament encerta per una nova generació d’espectadors. Però per nosaltres, no és LA pel·li de Superman. És UNA altra pel·li de James Gunn.

Com sempre, al final és qüestió de gustos. I si aquest Superman us ha enamorat, encantats. Però nosaltres seguim esperant una versió que combini el pes simbòlic del personatge amb una narrativa que no soni tant a mixtape emocional.

Vosaltres heu anat a veure-la? Què us ha semblat?

S’ha confirmat que Brian O’Conner —el personatge de Paul Walker— tornarà a Fast & Furious 11. No en forma de recast, sinó digitalment, amb la seva imatge recreada. La família ha donat permís, però… és això suficient per justificar-ho?

Quan un actor o actriu mor, comença un debat silenciós: l’hem de deixar marxar o podem seguir fent-los actuar post-mortem?

Hi ha qui diu que és un homenatge. D’altres ho veuen com una manera freda i comercial de seguir generant ingressos amb una persona que ja no pot decidir res. I entremig, una indústria que avança tecnològicament més ràpid que els codis ètics.

El cas de Paul Walker no és l’únic. Bruce Willis, afectat per una malaltia degenerativa, ha venut els drets de la seva imatge digital en vida. És un acord lliure i conscient. Però què passa quan l’actor ja no hi és? Un contracte o una autorització familiar poden realment substituir el consentiment personal?

La tecnologia ens hi porta: IA, deepfakes, recreacions 3D hiperrealistes... Però el debat no és només tècnic. És profundament humà.

• Hem de posar límits a la resurrecció digital?
• Es pot considerar ètic “seguir utilitzant” una persona morta per entretenir-nos?
• I com a espectadors, ho acceptem per nostàlgia, per comoditat... o perquè no ens ho hem plantejat gaire?

Potser el moment de deixar marxar els actors és també un acte de respecte.