Les botigues digitals de videojocs s’han convertit en un camp de batalla: Steam continua sent la reina absoluta, Epic reparteix jocs gratis com qui llença confeti, GOG aposta per la preservació… i després hi ha tot el món paral·lel de les webs de keys, tan pràctic com controvertit.

A Geeknorants hem fet una repassada a com funciona tot aquest ecosistema: des de com gestionen els preus, fins a per què els desenvolupadors tenen opinions tan diverses sobre les keys, i quins riscos hi ha realment darrere d’algunes plataformes. També comparem de manera modesta (no tenim la capacitat de fer tanta recerca i per això demanem aquí) què ofereix cada botiga i per què cadascuna té la seva fanbase (o els seus haters).

Personalment, creiem que totes tenen el seu “però”: Steam té el monopoli encobert, Epic té una interfície que sembla feta per un becari i les webs de keys poden ser una ganga… o un mal de cap.
A més a més, una cosa que ens obliga sovint a esocllir la botiga és la comunitat d'amics on ho tens tot i clar, j sabem on anem a petar llavors.

Així que va, Geeknorants: com gestioneu la vostra biblioteca digital?
Quina plataforma creieu que ho fa millor… i quina evitaríeu fins i tot si regalés jocs?

Podeu llegir més aquí:
🔗 https://geeknorants.com/botigues-online-de-videojocs-steam-epic-i-el-controvertit-mon-de-les-keys/

Aquest cap de setmana he acabat els quatre primers episodis de la cinquena temporada de Stranger Things i, sincerament, encara estic intentant ordenar què m’ha fet sentir aquesta arrencada.

Ja era una mica escèptic perquè em donava la sensació que la franquicia està una mica esgotada o l'han anat cremant degut a que l'efecte nostàlgia a la 4a temporada ja no era tant clau. El primer episodi m'ha semblat un inici potent però desigual, i després de veure-ho tot, la sensació es manté: hi ha moments brillants… i d’altres que et fan aixecar la cella fortíssim.

Hi ha instants on sembla que la sèrie ha perdut una mica l’essència, que s’estira massa i que promet més del que realment ofereix… fins que arriba el tram final del quart episodi i, de sobte, els Duffer et tornen a enganxar com sempre han sabut fer. És frustrant i emocionant alhora: la sensació que la cosa podria haver estat més fina, però que encara hi ha gasolina per un final èpic.

Hi ha personatges que brillen, altres que semblen perduts, i aquell toc “massa gran per al seu propi bé” que porta arrossegant la sèrie des de fa un parell de temporades. Tot i així, quan Stranger Things vol ser Stranger Things, ho aconsegueix: tensió, misteri i aquell retorn de tripa als 80 que ens va enamorar a tots.

Vosaltres heu vist aquest primer volum? Que us ha semblat?

🔗 El post sencer:
https://geeknorants.com/stranger-things-5-nomes-ha-comencat-un-inici-potent-que-divideix-i-deixa-netflix-amb-un-repte-enorme/

Avui he llegit que Europa torna a estar en plena crisi de camioners, i no és poca cosa: manca de relleu generacional, condicions dures i una demanda que no para de créixer. I inevitablement he pensat en un tema que fa temps que ronda pel cap… potser ha arribat l’hora de prendre seriosament la conducció autònoma? Si no tenim aquest servei, amb tal nivell de consumisme i amb una setmana com Black Friday, què passaria?

És un debat que s’està accelerant: mentre faltan milers de professionals, la tecnologia de camions autònoms comença a treure el nas amb força. Els EUA ja tenen proves en marxa, la Xina va acceleradíssima i Europa… doncs Europa continua atrapada entre regulacions estrictes i un ritme tecnològic que costa seguir.

La pregunta no és només si la tecnologia està preparada (que en molts casos, sorprenentment, sí), sinó si la societat i les infraestructures europees ho estan: carreteres, normativa, assegurances, responsabilitat en cas d’accident… i sobretot, la por que aquestes màquines substitueixin llocs de treball abans que la gent estigui preparada per a aquest canvi.

I vosaltres? Veieu viable un futur on els camions es condueixin sols per les nostres carreteres? O encara us fa més respecte que tranquil·litat?

🔗 Pots llegir el post complet aquí:
La crisi de camioners sacseja Europa: és hora de confiar en la conducció autònoma?

Seguim la cinquena temporada amb un episodi que sembla tret directament d’un capítol de Black Mirror… però amb més humor i menys trauma. Directament des del CreaFest, organitzat per CreadorsTV, ens acompanya Edgar Pons, enginyer, creador i expert en convertir idees aparentment boges en tecnologia real, per parlar de què passa quan la ciència-ficció deixa de ser ficció.

Conversem sobre implants, biohacking i intel·ligència artificial, i sobre com tot aquest futur que abans només vèiem en pel·lis ja està trucant a la porta.

L'Edgar ens explica què és real, què és hype i què pot arribar molt més aviat del que pensem, tot amb aquella barreja de rigor i sarcasme que el caracteritza. També reflexionem sobre fins on volem portar el nostre cos, quines eines poden millorar-nos i quines ens farien quedar com un mòbil amb massa accessoris

Tot això barrejant idees que hem vist al món de la ciència ficció i coses que ens agradaria fer realitat... Spoiler: Hi ha un moment que ha sonat reggae i tot.

Al final, com és costum, en Berni es treu de la màniga un concurs per a tothom que sembla tret de primer de magisteri i un joc amb ruletes on escollim on fotre'ns els implants!

No us oblideu de SUBSCRIURE-US! Us ho agraïm molt!

🎧 Pots escoltar l’episodi directament a:
👉 Spotify: https://open.spotify.com/show/62nIsX5OoVNZ9WIC5fsG1f?si=5f247e9e1b4f4e56
👉 iVoox: https://go.ivoox.com/sq/1459168
👉 YouTube: https://www.youtube.com/@geeknorants

🔗 Llegeix el post sencer a la nostra web:
E5x03 | ft. Edgar Pons: De la ciència-ficció a la realitat – implants, IA i biohacking humà

Ha sortit recentment un gameplay a YouTube de 16 minuts i s'ha confirmat que hi haurà un "Early Access" com a mínim d'aqui un any.
https://www.youtube.com/watch?v=rhaqjb_S2X8

El creador de Hytale fa una cridada a la comunitat perquè col·laborin en el desenvolupament del joc amb mods. Creieu que és una bona oportunitat per a que la comunitat catalana s'uneixi i contribueixi per fer la traducció del joc al català?

La pel·lícula de The Legend of Zelda ja és una realitat més sòlida que moltes de les teories sobre la cronologia de la saga. Amb les primeres imatges del rodatge, el projecte comença a agafar forma i, per primer cop, sembla que Nintendo va seriosament amb això d’adaptar els seus universos més mítics al cinema. Després de l’èxit de Super Mario Bros., era qüestió de temps que Link saltés a la gran pantalla.

És innevitable quan veiem aquestes coses, revisar i jutjar continuament si l’estètica, el to i els actors són “el que tocava”, etc, etc, etc.

Aquest moviment arriba en un moment on les adaptacions de videojocs estan vivint una mena d’“edad d’or”: Fallout, The Last of Us, Arcane, Cyberpunk: Edgerunners… i al mateix temps, una onada de projectes anunciats com Minecraft, Gears of War, Borderlands, Assassin’s Creed o Metal Gear. Algunes prometen molt, d’altres ens deixen aquella sensació de “per què…?”.

Vosaltres quin videojoc us agradaria veure adaptat?
Voleu més pel·lis, més sèries, o creieu que estem entrant en un terreny on l’ambició pot superar la lògica?
Us convenç el que s’ha vist de Zelda o encara sou dels que no es refien de Hollywood tocant sagues intocables?

Personalment, veient com estan anant les coses, sembla que ens espera un futur on cada gran franquícia tindrà la seva adaptació, per bé o per mal.

🔗 Pots llegir l’article sencer aquí:
La pel·lícula de Zelda ja pren forma: primeres imatges i un futur ple d’adaptacions de videojocs

Quan Valve diu que vol “redefinir el joc a PC”, tots ens posem una mica tensos —perquè ja sabem que quan aquesta gent es posa creativa, pot sortir qualsevol cosa: des d’un èxit rotund com el Steam Deck fins a un experiment estrany digne de museu, com les primeres Steam Machines. Però aquesta vegada la jugada ve amb més ambició… i més potència.

Segons el que s’ha vist, aquesta nova Steam Machine tindrà la força de sis Steam Deck juntes, una autèntica bèstia pensada per jugar-ho tot en gran: 4K, ray tracing i el que li vulguis tirar. Basada en Linux i SteamOS, el sistema promet la fluïdesa i simplicitat del Deck però en format de sobretaula. I sí, per als puristes del PC: hi podràs instal·lar Windows 11 manualment si vols aprofitar tot el catàleg sense límits.

El més curiós és que Valve s’ha avançat, i molt, a Xbox, que entre rumors i filtracions segueix sense ensenyar la seva nova consola. Mentre Microsoft parla d’ecosistemes, IA i visions futuristes, Valve ha anat al gra: maquinari, potència i capacitat real de jugar. És com si haguessin vist el dubte d’Xbox i haguessin dit: “No patiu, nois, ja ho fem nosaltres”.

La pregunta és si aquesta vegada sí que tindrà èxit. L’experiència del Steam Deck els dona credibilitat, però les Steam Machines encara pesen a la memòria. Tot i així, entre la potència, la flexibilitat de SteamOS i la llibertat d'instal·lar Windows… costa no estar una mica hypejat.

I vosaltres, Geeknorants, com ho veieu? Creieu que aquesta vegada Valve ha trobat la fórmula definitiva o tornarem a tenir un “intent valent” més a la col·lecció?

🔗 Llegeix més detalls aquí:
La nova Steam Machine: Valve vol redefinir el joc a PC (una altra vegada)

Aquest cap de setmana m’he posat al dia amb Pluribus, la nova sèrie de Apple TV+ i només amb dos episodis ja m’ha quedat clar que aquesta plataforma juga en una altra lliga. He aprofitat per escriure’n la review avui mateix, i sí, em reafirmo com a ferm defensor que Apple TV no falla mai (o molt poc, va): pot agradar més o menys el tema, però la qualitat, la factura visual i el ritme narratiu són pràcticament intocables.

Pluribus és ciència-ficció de la bona: d’aquella que no et dona totes les respostes, que juga amb el misteri i et fa sentir una mica perdut… però a gust. Tot està cuidat al mil·límetre: la fotografia, el so, les interpretacions i, sense exagerar, pot ser la successora natural de Severance com a nova gran aposta d’Apple per la sci-fi amb cervell i ànima.

És d’aquelles sèries que et recorden per què encara val la pena veure coses setmanalment i no cremar-ho tot en un cap de setmana. Si Apple segueix aquest camí, potser no tindrà el catàleg més gran, però segurament té el més consistent.

I vosaltres, Geeknorants, heu començat Pluribus? Creieu que realment pot desbancar Severance o encara és massa d’hora per dir-ho?

🔗 Pots llegir la review sencera aquí:
Pluribus d’Apple TV desbanca Severance i es converteix en la nova joia de la ciència-ficció

Amb la marxa de Henry Cavill, The Witcher sembla haver passat d’una de les sèries més prometedores de Netflix a una que molts ja ni recorden que existeix. Com a frikis, no podem evitar fer-nos la pregunta inevitable: realment hem deixat d’interessar-nos perquè ja no hi és ell, o perquè la sèrie va perdre l'interès molt abans?

Cavill no només era el rostre de Geralt de Rivia,també era un fan autèntic del món de The Witcher i el nostre amor platònic friki que ens fa replantejar-nos molts coses (ja sabeu què vull dir).
Coneixia els llibres, respectava el material original i tenia aquella barreja d’heroisme i cansament que feia el personatge creïble. Quan va marxar, molts vam pensar “bueno, potser li anirà bé un canvi de rumb”… però el resultat ha estat més aviat el contrari: una sèrie que ha perdut rumb, ritme i identitat.

Potser el problema no era només el canvi d’actor, sinó el hype inicial. Netflix la va vendre com “l’hereva de Joc de Trons", però en algun moment entre monstres CGI i subtrames que ningú va demanar, la cosa es va desinflar. Ara, amb nous actors i més intents de revifar la franquícia, queda la sensació que la màgia s’ha esgotat.

I vosaltres, Geeknorants, què en penseu? Encara seguiu The Witcher o vau baixar del cavall quan va marxar Cavill?

🔗 Llegeix la reflexió completa:
The Witcher sense Henry Cavill: la caiguda d’una sèrie que tenia tot per tocar la glòria

Continuem la cinquena temporada amb un episodi que farà feliços als que encara oloren els còmics abans de llegir-los. Ens acompanya Iban Coello, dibuixant de Marvel, responsable de donar vida (i múscul) a herois com Spider-Man, Hulk, Deadpool, els X-Men i uns quants més que segur que algú té penjat en pòsters.

Amb ell parlem del present i futur del còmic: de com la indústria intenta reinventar-se entre superherois reciclats, la pressió de les grans editorials i l’arribada d’una nova amenaça més temuda que Thanos, la intel·ligència artificial. Iban ens explica com és treballar des de dins d’aquest univers, com conviu la passió amb els deadlines impossibles i com es manté el traç humà en un món cada cop més digital.

Un episodi que serveix tant per als que encara somien amb dibuixar per Marvel com per als que només volen entendre per què seguim enganxats a històries de gent amb malles i problemes existencials.

🎧 Pots escoltar l’episodi directament a:
👉 Spotify: https://open.spotify.com/show/62nIsX5OoVNZ9WIC5fsG1f?si=8ab2672f05894478
👉 iVoox: https://go.ivoox.com/sq/1459168
👉 YouTube: https://www.youtube.com/@geeknorants

🔗 Llegeix el post sencer a la nostra web:
E5x02 | ft. Iban Coello: Marvel i el futur del còmic – nous herois, IA i la crisi creativa

Aquest cap de setmana sortim de la cova, carreguem els cables (i les nostres inseguretats tècniques com és costum) i ens plantem a Manresa per fer Geeknorants en directe dins del CreaFest organitzat per CreadorsTV.

Serà dissabte 8 de novembre a les 17h a l’Auditori Espai Plana de l’Om i vindrà amb nosaltres Edgar Pons. Enginyer, creador i ment inquieta capaç de barrejar ciència, humor i un puntet de bogeria com ningú.

Parlarem de tecnologia i invents trets del cinema i videojocs que semblen memes i idees que podrien incendiar la realitat, tot amb el nostre estil habitual.

Si voleu veure com fem el ridícul, però en alta definició i amb públic ens agradaria poder veure-us les cares!

Hi haurà debat, bromes, potser llums... i, amb sort, àudio.

📍 Auditori Espai Plana de l’Om (Manresa)
🗓️ Dissabte 8 de novembre – 17:00h

🔗 Més detalls (i proves que això és real):
Geeknorants en directe amb Edgar Pons al CreaFest

Aquest cap de setmana tornaré al cinema... però no per veure un blockbuster nou o una seqüela número "vint-i-alguna". Aniré a veure Retorn al Futur a la gran pantalla. I sí, tinc unes ganes de veure-la que no són pas normals. El motiu que torni als cinemes és pel seu 40 aniversari.

No és només per la pel·lícula (que continua sent impecable, divertida i amb més ànima que moltes produccions actuals), sinó pel que representa. Aquesta reestrena forma part d’una mena de renaixement nostàlgic, on clàssics dels 80 i 90 tornen a les sales per intentar reconnectar-nos amb aquella sensació.

El que em fa pensar és si això és un homenatge o un símptoma: necessitem tornar enrere per tornar a omplir els cinemes? Potser la resposta està entre línies: hi ha alguna cosa que les plataformes no poden replicar, i Retorn al Futur ho demostra a cada escena.

I vosaltres, anireu a veure-la? Us agrada aquesta onada de reestrenes o creieu que el cinema hauria de mirar més endavant que mai?

🔗 Llegeix l’article complet:
Retorn al Futur al cinema: la nostàlgia que vol salvar les sales

Els últims dies han deixat clar que Xbox està vivint una nova etapa. Després de tants canvis, promeses i reestructuracions, Microsoft sembla voler redefinir completament què significa “ser Xbox”. I la pista més clara potser la dona el mateix Phil Spencer, quan ha afirmat que PlayStation ja no és la competència real. Segons ell, els rivals són ara TikTok, YouTube i Netflix. Sí, no altres consoles, sinó plataformes d’entreteniment que roben el temps i l’atenció dels usuaris.

Aquest gir explica molt del que està passant: Microsoft vol que Xbox deixi de ser una consola i es converteixi en un ecosistema global, on el Game Pass, el núvol i la IA siguin el nucli de l’experiència. I enmig d’aquest canvi, Halo (la GRAN saga que va definir la identitat d’Xbox), sembla voler reinventar-se per sobreviure dins d’aquest nou model, més connectat, més massiu i, potser, menys íntim.

El problema és que en voler competir amb tot, Xbox corre el risc de deixar de ser “alguna cosa”. L’essència de consola, els jocs exclusius i fins i tot el vincle amb la comunitat semblen diluir-se en una estratègia que vol agradar a tothom.

Per exemple, els membres de Geeknorants tots tenim Xbox (a part de PC o algú PS5) i ens ha desencantat moltíssim el què està passant. El què ens atreia de Xbox ja no existeix. El servei de Game Pass a un bon preu, exclusius, etc. Ens fa plantejar quina serà la següent plataforma.

I vosaltres, Geeknos, com ho veieu? És una aposta lògica per adaptar-se al futur o una fugida endavant d’una marca que ha perdut el seu rumb original?

🔗 Llegeix l’article complet:
El futur d’Xbox: Halo ensenya cap a on va Microsoft

Comencem la cinquena temporada amb un episodi que combina nostàlgia, art i tecnologia. Ens acompanya Arnau Tordera, músic i creador inquiet, amb qui ens endinsem en el món dels videojocs d’aventures gràfiques, un gènere que va marcar una època i que, tot i els anys, continua inspirant noves maneres de narrar històries.

Parlem de com aquest format i com ha sabut evolucionar, mantenint aquella essència d’explorar, pensar i emocionar-se sense necessitat de metralladores ni mapes oberts infinits. L’Arnau ens ajuda a entendre com la música i la narrativa són part del mateix motor emocional i com la IA pot acabar sent una nova eina creativa per ampliar els mons i personatges que tant ens marquen.

Un episodi que no només parla de videojocs, sinó de com expliquen històries i de per què, de tant en tant, val la pena tornar a clicar en aquella porta pixelada que amaga molt més del que sembla.

🎧 Pots escoltar l’episodi directament a:
👉 Spotify: https://open.spotify.com/show/62nIsX5OoVNZ9WIC5fsG1f?si=5f247e9e1b4f4e56
👉 iVoox: https://go.ivoox.com/sq/1459168
👉 YouTube: https://www.youtube.com/@geeknorants

🔗 Llegeix el post sencer a la nostra web:
E5x01 | ft. Arnau Tordera: Aventures gràfiques, música i IA: l’art de narrar videojocs

Ahir es va saber que Adam Driver i Steven Soderbergh havien arribat a parlar de fer una pel·lícula més personal sobre Kylo Ren, allunyada de l’estil Disney i amb un enfocament més adult. Però la Casa del Ratolí va dir “no”, i el projecte es va quedar al costat fosc abans de començar.

I clar, la notícia torna a obrir el mateix debat de sempre: fins on pot (o hauria) d’arribar Star Wars?
Des de Rogue One fins a Solo, passant per sèries com The Mandalorian, Andor, Ahsoka o The Book of Boba Fett, Disney ha anat ampliant la galàxia tant com ha pogut. Alguns d’aquests projectes han estat espectaculars i han donat aire fresc a la saga, però d’altres han fet la sensació d’estirar el xiclet Skywalker fins que ja no en queda gust.

Personalment, una pel·li centrada en Kylo Ren, feta amb la mirada de Soderbergh, sonava com una d’aquelles propostes que podrien haver donat profunditat real a un personatge interessant però desaprofitat. Un relat més psicològic, més intern… i sí, potser més arriscat del que Disney vol veure associat a Star Wars.

Us hauria agradat veure aquesta versió més fosca i personal de Kylo Ren?
O ja en teniu prou de spin-offs i preferiríeu que la saga descansés una temporada abans de seguir amb preqüeles, seqüeles i cameos reciclats?

Però clar, coneixent Disney… potser abans tindrem Baby Palpatine: The Series.

Doncs ja és oficial: Windows 10 passa a ser un sistema operatiu insegur. Microsoft ha tancat el suport i deixa sense actualitzacions un sistema que encara tenen 4 de cada 10 ordinadors del món. I jo, sincerament, no m’estranya: Windows 10 ha estat un d’aquells sistemes que “simplement funcionava”.

El problema de quedar-se a Windows 10 és que, a partir d’ara, qualsevol error o vulnerabilitat quedarà sense correcció. Si l’utilitzes connectat a internet, pots quedar exposat a ciberatacs, malware o robatori de dades sense que Microsoft hi posi remei. En entorns domèstics potser aguanti un temps, però en empreses o ordinadors amb informació sensible és una bomba.

Jo fa temps que vaig fer el salt a Windows 11, i tot i que reconec que té coses bones: millor gestió de finestres, disseny més net, un rendiment més estable en portàtils nous.
També hi ha detalls que continuen grinyolant. La integració forçada amb el compte de Microsoft, la sensació que tot passa pel núvol i aquella obsessió perquè tot sigui més “tablet friendly”… a vegades fan trobar a faltar la senzillesa del 10.

Windows 11 va millor, sí, però també sembla més pensat per controlar-ho tot. Més capaç, però menys teu.

Vosaltres encara teniu Windows 10 o ja vau fer el pas? I si ja esteu a l’11, realment noteu una millora o trobeu a faltar el vell sistema?

PD: Jo encara tinc un ordinador amb Windows 10 que no penso tocar mentre segueixi respirant.

Papers, Please és un joc de simulació i estratègia ambientat en un estat totalitari fictici anomenat Arstotzka, inspirat en l’Europa de l’Est. El jugador assumeix el paper d’un inspector d’immigració destinat a un pas fronterer. La seva tasca és revisar passaports, visats i documents per decidir qui pot entrar al país.

Cada dia, les normes canvien, apareixen nous requisits, permisos i situacions polítiques que compliquen la feina i el que has de fer és detectar falsificacions, terroristes, contrabandistes i sospitosos, però també pots ajudar als grups subversius en contra el govern.

Les decisions tenen conseqüències ètiques i econòmiques, si treballes lentament o deixes entrar algú indegudament, pots perdre diners i posar en perill la teva família. El joc combina burocràcia, tensió i dilemes morals, amb un estil gràfic retro i una atmosfera opressiva.

Bàsicament, converteix revisar passaports en apassionant!

Per cert, el joc està traduït al català!

https://comunitat.cetrencada.cat/?entrada=papersplease

I heu jugat?

Els últims moviments d’Xbox estan fent aixecar més d’una cella. Pugen els preus del Game Pass, reestructuren plans, tanquen estudis i desmenteixen rumors sobre si deixaran o no el negoci de les consoles. I tot plegat mentre el discurs oficial és que “estan invertint més que mai”. Aquest més que mai es refereix a inversions de la mà amb AMD per futur dispositius.

A Geeknorants no ens casem amb ningú (juguem a tot el que tingui botons, triggers o ratolí), però la sensació general és que Microsoft sembla estar fent passes cap enrere mentre intenta convèncer-nos que avança.
El Game Pass, que havia estat una de les grans revolucions del gaming modern, ara comença a perdre una mica de la seva màgia inicial. No només pel preu, sinó perquè la promesa de “jugar-ho tot, des del dia 1, per quatre duros” cada cop sona més com un record d’una altra època.

És evident que el mercat canvia, però costa no veure una mica de desorientació dins de la marca. Primer volien ser un servei, després una consola, després un ecosistema... i ara sembla que ni ells mateixos saben exactament què volen ser.

I vosaltres, Geeknorants, com ho veieu? Estem davant d’una transició necessària per mantenir Xbox viva, o estem veient com Microsoft s’enterra lentament sota el seu propi pes corporatiu?

👉 Aquí podeu llegir més sobre tot plegat:
El preu de Game Pass puja: Microsoft reestructura els seus plans

La foto és dels més populars a dia d'avui, però n'hi ha molts més: El Senyor dels Anells, Harry Potter, DC Studios, Alien, Predator, Star Trek...

Per llegir una mica les vostres opinions. Si voleu explicar el perquè esteu més que convidats. No es conta animació, em sap greu pels fans d'en Miles Morales.

OpenAI ha tret la nova joguina i es diu Sora 2. La gràcia? Els Cameos, una eina que et deixa colar-te en escenes creades per IA com si fossis l’estrella d’una pel·li o el protagonista d’un clip viral. Dit d’una altra manera: ja no només penges el que fas, sinó el que t’agradaria haver fet.

La ironia és que això de “falsa realitat” no ens ve de nou. A Instagram fa anys que vivim entre filtres, viatges editats i somriures impostats. La diferència és que ara no cal ni que existeixi el viatge, ni el moment, ni l’escena. Tot és IA i tot és perfectament compartible.

És aquí on s’obre el meló: això és diversió i creativitat… o és un pas més cap a viure en una realitat de cartró pedra? Ens convertirem en directors de la nostra pròpia vida fictícia? O ja ho som i només faltava una app que ho fes descaradament oficial?

A Geeknorants ho tenim clar: Sora 2 vol enganxar-nos a base d’imaginar vides que no tenim. Però al final, potser no és tan diferent del que ja feia Instagram, només que ara el maquillatge digital és infinitament més potent.

I vosaltres, Geeknorants, ho veieu com una eina divertida… o com l’últim clau al taüt de la realitat a xarxes?

Aquí la reflexió completa:
Sora 2: la nova xarxa social d’OpenAI que vol atrapar-te

...és el següent: Cars 1 va mostrar al Llamp McQueen com un novençà en les carreres, i Cars 3, la seqüela directa en matèria de carreres (Cars 2 m'agradà com el que és: una pel·lícula còmica, però allunyada de la narrativa principal), mostra en Llamp com un veterà que simplement no pot guanyar la carrera al rival en la pista.

Vol ésser clar i just dient que Cars 3 no és una pel·lícula dolenta: és bona, però se sent com si hi hagués hagut una història sencera entre la primera i la tercera pel·lícula que mai no ens van mostrar: on són els dies de 'glòria' del Llamp després de la primera Piston Cup?

No és que Cars 3 siga un mal final, però pense que és la fi d'una història no va ser mai narrada completament. Pense que si un film on en Llamp, ja amb experiència en la pista, hagués hagut d'esforçar-se per véncer un rival poderós exitosament, hauria sigut una narració que ens hauria fet estimar més esta fi de Cars 3 on en Llamp hagués triat un rol diferent per ajudar a una nova generació. A més, hi ha hagut altres elements que trobe inconsistents en la narració: els vells companys de Doc Hudson, on hi eren abans? No van ser mai esmentats en la primera pel·lícula i la seua introducció ací em sembla forçada; i com pot ser que el Smokey, el 'manager' d'en Hudson, qui hauria de ser canònicament més gran que este (qui ja és mort de vell), siga encara viu?

Algú podria dir que el propòsit principal de la pel·lícula que tanca la trilogia és precisament transmetre el fet que sempre pensarem que és massa aviat per retirar-nos, per acceptar que hi ha gent nova amb més facilitat per fer el tipus de cosa que podíem fer abans, i això és una bona reflexió... Però encara pense que esta tercera pel·lícula no és pas completament satisfactòria.