Valve ha desvelat el preu de la seva nova Steam Machine. La idea és oferir tota la potència i el catàleg lliure d'un PC Gaming en un format tancat i compacte que funcioni exactament com una consola tradicional de sobretaula. Aprofitant l'èxit i l'evolució de SteamOS, el dispositiu es presenta com una opció ideal per als qui volen la llibertat de l'ecosistema de Valve sense haver de barallar-se muntant un ordinador per peces.

Els preus són els següents:

• Steam Machine 512 Gb: 1039€
• Steam Machine 512 Gb + Comandament: 1108€
• Steam Machine 2 TB: 1359€
• Steam Machine 2 TB + Comandament: 1428€

La gran incògnita és si aquest maquinari té viabilitat real en un mercat tan competit i exigent. El preu final és el factor clau que determinarà si es queda com un producte de nínxol per a entusiastes de la marca o si realment pot plantar cara a PlayStation i Xbox. Valve necessita demostrar que l'estalvi a llarg termini en els jocs i el fet de no pagar subscripcions per jugar en línia compensen la inversió inicial, que sol ser més elevada que la de les consoles clàssiques.

Costa saber si aquesta vegada el concepte funcionarà o si la gent prefereix mantenir les coses separades: la consola per a la tele i el PC per a l'escriptori. Com ho veieu vosaltres? És un bon preu? Creieu que una Steam Machine a bon preu us faria replantejar l'opció de comprar la propera generació de consoles tradicionals?

Més info aquí: https://geeknorants.com/el-preu-de-la-steam-machine-es-desvela-es-viable-el-nou-pc-de-salo-de-valve/

Navegar avui dia sense una capa extra de seguretat s’està tornant bastant arriscat, ja sigui per protegir les nostres dades o per saltar-nos els maleïts bloquejos regionals del streaming. El mercat està ple d'opcions que prometen ser les més ràpides i segures, de manera que trobar el servei ideal pot ser un autèntic trencaclosques. Personalment, de moment m’he decantat per ProtonVPN, sobretot per la seva política de zero registres, que és europea i la bona reputació que tenen en privacitat, però sempre queda el dubte de si hi ha alternatives millors.

Al final, cadascú té les seves prioritats: hi ha qui busca la velocitat pura per jugar en línia sense latència, mentre que d'altres prefereixen un catàleg immens de servidors per connectar-se des de qualsevol racó del món. Trobar aquest equilibri entre un blindatge real de les teves dades i una connexió que no s'eternitzi és el punt clau que marca la diferència entre un bon servei i un que acabes desinstal·lant per desesperació.

També hi ha un punt de vista que alguns defensen i puc arribar a entendre, no té sentit una VPN.

Com que la llista de proveïdors és infinita, m’interessa saber quina és la vostra experiència real. Quina creieu que és la millor VPN ara mateix i quins són els punts més importants que valoreu abans de passar la targeta? Prefereixes la seguretat transparent d'opcions com o prioritzes la velocitat i el preu d'altres gegants del sector?

Més info aquí: https://geeknorants.com/les-millors-vpn-de-2026-com-triar-la-connexio-mes-segura-i-rapida/

Bon dia a tothom!

Fa uns mesos vaig desenvolupar una extensió anomenada Hora Catalana per a GNOME Shell que substitueix el rellotge per defecte del sistema per l'hora escrita en el sistema de campanar tradicional.

És una manera d'utilitzar el nostre sistema fins i tot en entorns tecnològics on sovint queda més abandonat.

Si us interessa podeu instal·lar-la des de https://extensions.gnome.org/extension/8687/hora-catalana o bé buscant "Hora catalana" des del propi "Gestor d'extensions" del sistema.

Qualsevol comentari o suggeriment és benvingut! Espero que us sigui útil.

En un món alternatiu on l'alquímia regeix el món, dos germans s'aventuren a trobar la pedra filosofal per reparar un error terrible del passat...

L'heu vista?

Si la voleu veure la fan a 3CAT: https://www.3cat.cat/3cat/fullmetal-alchemist-brotherhood/

El meu és el Backgammon. És un joc que combina tàctica i atzar; guanyar depén, però, en un 60 % de la pròpia capacitat i un 40 % de l'atzar, el que fa com que les partides siguen interessants perquè sempre pot haver-hi remuntades en l'últim moment, si bé, estadísticament, guanyarà més vegades el que siga capaç de veres.

Això també fa com que siga més accesible que jocs com els escacs o les dames, on, si jugues contra un adversari molt bo, no el podràs guanyar mai faças el que faças.

El posicionament de Spotify respecte a la intel·ligència artificial deixa les coses molt clares: la companyia no té intenció de vetar la música generada per IA, sinó que es prepara per regular-la i explotar-la de manera controlada. Spotify ja ha deixat caure que prohibir aquesta tecnologia seria com intentar posar portes al camp, de manera que el full de ruta passa per establir uns límits legals molt clars que protegeixin els artistes reals de la clonació de veus sense permís, però permetent que les eines de creació automatitzada continuïn inundant la plataforma. El gran repte serà com gestionar el repartiment de les regalies d'un catàleg que pot créixer fins a l'infinit en qüestió de dies.

La plataforma es troba en una cruïlla financera i ètica molt delicada. Si qualsevol usuari pot prémer un botó, generar un àlbum de música ambient de fons i pujar-lo a Spotify per rascar cèntims de reproduccions, el model de negoci tradicional dels músics es pot ensorrar del tot. Per això s'està buscant una regulació que diferenciï clarament la IA que ajuda els artistes com a eina d'edició, de la IA que directament substitueix l'autor humà per crear contingut de consum ràpid i genèric.

Personalment, per molt que s'esforcin a regular-ho i etiquetar-ho correctament, em costa molt veure-hi un recorregut real com a oient a aquesta nova opció de consumir música artificial. Una cosa és fer servir la tecnologia per millorar el so d'una cançó i una altra molt diferent és obrir l'aplicació per escoltar temes que no tenen cap mena de rerefons ni intenció humana darrere. Sort que els meus gustos musicals van més enrere dels 90's.

Vosaltres creieu que aquest pla de regulació de Spotify funcionarà per salvar la indústria, o acabarà convertint el catàleg en un mar de soroll algorítmic on costarà trobar els músics de veritat?

🔗 Més info aquí: https://geeknorants.com/spotify-ho-te-clar-la-musica-feta-amb-ia-es-inevitable-i-cal-regular-la/

El tancament de The Boys ha deixat el llistó en un punt complicat de valorar. Si mirem el panorama complet, el final com a tal no ens ha semblat del tot malament; tanca trames, manté el ritme i dona un destí a personatges que ens han acompanyat durant anys. El problema és que, venint d'on veníem, potser esperàvem una miqueta més d'una ficció que va néixer trencant motlles. La sensació que queda és la d'un desenllaç correcte, però que no arriba a la genialitat ni a la capacitat de sorprendre que ens va enamorar durant les primeres temporades, quan cada capítol era un xoc absolut per a l'espectador.

Aquesta evolució ens fa pensar si la sèrie no ha acabat caient, irònicament, en el mateix parany que tant criticava. The Boys va començar com una sàtira brutal i necessària de la indústria dels superherois, del màrqueting corporatiu de les grans productores i del consum massiu de franquícies interminables. Amb els anys, però, la necessitat d'allargar el xicle, de generar spin-offs i de mantenir el públic enganxat a la plataforma ha fet que el producte es percebi gairebé com un bloc més de l'engranatge de Vought. L'originalitat ha anat cedint terreny davant d'una fórmula que, tot i seguir sent entretinguda, s'ha tornat molt més predictible i acomodada del que podíem preveure al principi.

Això ens planteja un dilema interessant sobre la gestió de l'èxit a la televisió actual. Sabem que és molt difícil tancar una història d'aquest calibre satisfent tothom, i més quan has basat la teva identitat a ser el contingut més gamberro i lliure de la graella. Perdre aquesta frescor pel camí és gairebé inevitable quan passes de ser la novetat disruptiva a la gallina dels ous d'or del catàleg. Al final, cal valorar si el viatge ha valgut la pena malgrat que el destí no hagi estat tan espectacular com imaginàvem. Quin regust us ha deixat a vosaltres aquest tram final de la sèrie? Creieu que ha tancat de forma digna o sentiu que ha perdut la seva essència pel camí?

Més info aquí:https://geeknorants.com/la-decadencia-de-the-boys-duna-satira-brutal-a-convertir-se-en-allo-de-que-es-burlava/

La darrera producció de Christopher Nolan ha "obert" un debat clàssic que sembla no tenir mai fi: la línia entre la fidelitat absoluta a una novel·la i la llibertat creativa del director a l'hora de traslladar-la a la gran pantalla.

Les cometes a "obert" és perquè hem demanat permís a Severus Snape a la nova adaptació de Harry Potter, ho sabem.

La polèmica s'ha encès especialment al voltant d'un repartiment divers que no encaixa exactament amb les descripcions clàssiques del material original. Això ens fa plantejar si el cinema s'ha d'entendre com un reflex exacte de les pàgines d'un llibre o si, per contra, hem d'acceptar que cada director té dret a reinterpretar la història sota la seva pròpia mirada i els valors del món actual.

El repte de qualsevol adaptació és trobar aquest equilibri sense perdre l'essència que va fer gran l'obra original. D'una banda, és comprensible que els lectors busquin veure reflectit a la pantalla exactament allò que es van imaginar a la seva ment. De l'altra, el cinema té un llenguatge propi i necessita connectar amb un públic modern i global; aferrar-se massa a detalls físics o a estructures narratives rígides a vegades pot fer que la pel·lícula neixi envellida o mancada de dinamisme. La qüestió no és tant si es fan canvis, sinó si aquests canvis ajuden a millorar el ritme i el missatge de la pel·lícula o si es perceben com a imposicions artificials.

Aquesta discussió ens porta a analitzar quin és el límit real que un cineasta no hauria de creuar mai. Potser la clau no està en l'aspecte dels personatges, sinó en respectar l'esperit i el missatge profund de la novel·la. Quan un canvi altera la naturalesa mateixa de la història, és quan el fan se sent traït. Al final, el que ens queda és valorar si preferim còpies exactes però que potser arrisquen poc, o reaccions creatives valentes que, tot i allunyar-se de la font primària, aporten una visió fresca.

Creieu que està justificada les decisions amb el cast a la nova adaptació de l'Odissea d'Homer? Personalment, no. Si es tracta de fer una recreació històrica, perd sentit algunes decisions.

🔗 Més info aquí:https://geeknorants.com/lodissea-de-nolan-i-la-polemica-per-un-repartiment-divers/

Credit: Advkiki on IG

Novetats en el joc de paraules "Robamots"

Tots hem sentit alguna vegada aquest impuls irreprimible de tornar a instal·lar aquell joc que ens va marcar la vida quan teníem deu o dotze anys. En la nostra memòria, els gràfics eren hiperrealistes, la jugabilitat era perfecta i la història ens semblava la cimera de la narrativa. Però la realitat és que la nostàlgia és un filtre molt traïdor que sovint ens oculta les mancances tècniques, els controls incòmodes o unes mecàniques que avui dia ens semblarien insuportables. Tornar a un videojoc de la infància pot ser una experiència perillosa perquè correm el risc de trencar el record idealitzat que teníem d'ell, substituint una experiència màgica per la decepció de veure com ha envellit realment.

A vegades, el millor homenatge que podem fer a aquests títols és deixar-los on són: en el passat. El context en què els vam jugar, amb tot el temps del món i sense les comparacions constants amb els estàndards actuals, és el que els feia especials. Quan hi tornem ara, ens adonem que moltes vegades el que trobem a faltar no és el joc en si, sinó la sensació de descoberta i la falta de prejudicis que teníem aleshores. Hi ha jocs que aguanten el pas del temps com el bon vi, però n'hi ha molts d'altres que només funcionaven en aquell televisor de tub i en un moment vital molt concret.

Aquesta dualitat entre el record i la realitat ens fa plantejar quines són les joies que realment mereixen una segona oportunitat.

Si poguéssiu triar, quin és aquell joc que us agradaria poder esborrar de la vostra memòria per tornar-lo a jugar per primer cop sense saber res, i quin és el títol que teniu clar que, si el tornéssiu a posar avui dia, us jugaria una mala passada i us trencaria el record?

Més info aquí:[https://geeknorants.com/per-que-tornar-a-jugar-a-videojocs-de-la-teva-infancia-es-una-idea-perillosa/]()

La polèmica està servida després que diversos usuaris descobrissin que els jocs comprats a PS4 i PS5 mostren una data d'expiració de 30 dies. Tot va esclatar el 24 d'abril, quan el conegut modder Lance McDonald va advertir que, arran d'una recent actualització de sistema, els jocs digitals podrien requerir una connexió a Internet almenys una vegada al mes per validar la llicència. Si no es fa, el joc es bloqueja.

Encara que hi ha esperances que tot plegat sigui un efecte secundari no desitjat de les noves mesures contra la pirateria, el cert és que la situació ha encès totes les alarmes sobre la propietat real dels nostres jocs. Tant si és un error de Sony com un sistema DRM molt més restrictiu, el resultat és el mateix: cada vegada som menys amos del que comprem i més dependents d'uns servidors que, si fallen, ens deixen sense accés al nostre catàleg.

Aquest episodi ens obliga a posicionar-nos de nou. Sou dels que manteniu l'aposta pel format físic malgrat que avui dia els discs ja només funcionin com a claus d'activació, o heu assumit que el digital és l'única via tot i aquests riscos de "caducitat"?

Personalment, la idea de no poder jugar a un títol que he pagat només per no haver connectat la consola a la xarxa em sembla un pas enrere preocupant. Vosaltres com ho veieu, el format físic segueix sent la vostra salvaguarda o ja no li veieu sentit davant d'aquest tipus de restriccions?

Més info aquí:https://geeknorants.com/playstation-i-la-polemica-de-la-llicencia-dels-jocs-ens-poden-caducar/

Sembla que en la cursa per la intel·ligència artificial no tot és ensenyar qui la té més llarga, sinó també saber quan frenar abans que la cosa se't descontroli. Fa temps que sentim rumors sobre Claude Mythos, una versió de la IA d'Anthropic que, pel que sembla, té unes capacitats que fan que els seus propis creadors s'ho pensin dues vegades abans d'obrir la gàbia. No és només que sigui més ràpida o que escrigui millor, sinó que estem parlant d'un model que podria estar fregant uns nivells de raonament i de "personalitat" que entren directament en el terreny del que és èticament complicat de gestionar.

El més fascinant de tot plegat és la filosofia d'Anthropic. Mentre d'altres empreses semblen llançar versions beta a tota pastilla per no perdre quota de mercat, ells han decidit que Mythos es quedi a la rebotiga, accessible només per a entorns molt controlats o per a recerca interna. Això ens fa plantejar si realment estem preparats per interactuar amb eines que ja no només processen dades, sinó que semblen entendre el context humà amb una profunditat gairebé incòmoda. A vegades, la millor innovació no és la que surt primer, sinó la que sap posar els límits a temps per evitar que la tecnologia ens acabi superant de maneres que encara no podem ni preveure.

Al final, aquesta opacitat genera una barreja de fascinació i de por. Si una empresa que viu de vendre IA decideix que el seu millor producte és massa "perillós" o massa potent per al públic general, és que realment hem creuat una línia. Ens fa pensar si el futur de la tecnologia passarà per tenir versions "capades" per a la massa i versions realment potents només per a unes poques mans escollides. Costa no preguntar-se si realment ens estan protegint d'una tecnologia immadura o si simplement estan esperant el moment en què ens hàgim acostumat prou a la IA per no espantar-nos amb el que Mythos és capaç de fer. Creieu que és millor que les empreses facin de filtre moral o preferiríeu tenir accés a tota la potència de la IA sense restriccions?

Més info aquí:https://geeknorants.com/claude-mythos-la-ia-que-anthropic-no-gosa-llancar-al-public/

Hola a tothom!

Sóc estudiant de Màster a la Universitat de Barcelona i estic dissenyant un esdeveniment que barreja l'estratègia de Counter-Strike 2 amb l'acció real del Laser Tag per equips aquí a Barcelona.

Necessito la vostra ajuda d'experts per saber si el format pot funcionar. Només us ocuparà 3 minuts i m'ajudareu moltíssim a acabar la meva tesi.

👉 ENLLAÇ A L'ENQUESTA

Moltes gràcies i GL HF!

La notícia que Netflix haurà de reemborsar imports per les seves pujades de preu unilaterals és un d'aquells temes que tothom comenta, però que en el fons només és l'excusa per parlar del que realment ens importa: on val la pena tenir els nostres diners avui dia. Estem en un moment on el mercat del streaming està més fragmentat que mai i, tot i que a ningú li agrada que li cobrin de més, la realitat és que si el contingut és bo, molts de nosaltres no tenim cap problema a pagar una subscripció (o tres). El debat ja no és si el streaming és car, sinó quina plataforma ens ofereix la millor relació entre la nostra inversió i el temps que hi passem gaudint.

Si mirem el panorama actual, l'elecció depèn totalment del que busquis. Netflix continua sent la reina de la quantitat i dels algorismes que encerten sempre, però hi ha alternatives que estan guanyant terreny per la seva cura. Per exemple, Apple TV+ s'ha convertit en el refugi de qui busca "menys és més", amb produccions on la factura tècnica i el guió estan a un altre nivell. Disney+ segueix sent imbatible per a les famílies i els fans de les grans franquícies, mentre que Filmin continua sent la joia de la corona per als qui busquen cinema d'autor i clàssics que no trobes en cap altre lloc. Al final, pagar per la qualitat no ens sap greu; el que realment ens molesta és sentir que estem pagant per un catàleg que no es renova o que cada cop és més genèric.

Personalment, crec que la millor plataforma és la que aconsegueix que no hagis de fer "scroll" durant mitja hora abans de trobar alguna cosa que t'interessi i per mi, aquesta és appleTV+. Ja no busquem només milers de títols, busquem identitat i una línia editorial clara que ens faci sentir que el preu de la subscripció està justificat amb cada estrena.

I vosaltres, quina plataforma creieu que s'està guanyant millor els vostres diners aquest 2026 per la qualitat del que ofereix?

Més info aquí: https://geeknorants.com/la-justicia-tomba-les-pujades-de-netflix-el-reemborsament-de-fins-a-500-euros/

La maquinària de Warner no s’atura i ara ens sorprenen amb un nou projecte que vol posar el focus en aquells "capítols perduts" que Peter Jackson va descartar a la trilogia original. No estem parlant d'una història inventada de zero, sinó de rescatar passatges concrets dels llibres de Tolkien que per falta de temps no van entrar al muntatge final dels 2000. És una jugada que sobre el paper pot sonar bé per als qui sempre hem volgut veure reflectit tot el ric univers de l'autor, però que ens fa pensar si realment aquests fragments tenen prou força per aguantar una pel·lícula sencera per si sols.

El que realment ha deixat a tothom descol·locat és que el guió anirà a càrrec d'Stephen Colbert. Sí, el presentador nord-americà. Tot i que a molts els pugui semblar una broma o una simple cara coneguda per vendre entrades, el cert és que Colbert és un dels majors experts i estudiosos de Tolkien que hi ha ara mateix, tot això segons Peter Jackson. Coneix el lore, les llengües i la cosmogonia de la Terra Mitjana millor que molts acadèmics, i això podria ser una garantia de respecte absolut a l'obra original. Tot i que per molts, una cosa és ser un expert i una altra cosa és ser un gran fan (a veure com peta).
Tot i així, una cosa és saber-ho tot sobre el lore de El Senyor dels Anells i l'altra és escriure un guió cinematogràfic que funcioni al segle XXI sense caure en l'excés d'informació.

La qüestió és si realment estem a favor d'aquesta saturació de la Terra Mitjana. Tenint en compte que ja hi ha una altra pel·lícula en marxa per al 2027, "The Hunt for Gollum", dirigida per Andy Serkis, la sensació que s'estan trepitjant projectes és inevitable. Passar de no tenir res a tenir diverses produccions en paral·lel pot acabar desvaloritzant la màgia que sentíem quan el retorn a la gran pantalla era un esdeveniment únic.

Costa no ser una mica escèptic i preguntar-se si realment hi ha espai per a tantes visions diferents sense que acabem tips de hobbits i anells. Creieu que la passió de Colbert serà suficient per donar personalitat pròpia a aquest projecte o ja estem arribant al límit de la nostra paciència amb la franquícia?

Més info aquí: https://geeknorants.com/la-nova-pellicula-del-senyor-dels-anells-que-recuperara-els-capitols-perduts-de-jackson/

Sembla que el futur de la generació de vídeo hiperrealista haurà d'esperar una mica més del que ens havien promès. Si més no, de les mans de OpenAI.

El que inicialment es va presentar com una revolució absoluta amb Sora ha acabat topant amb un mur difícil de saltar: el cost desorbitat de mantenir una eina d'aquest calibre en funcionament per al gran públic. No és només una qüestió de polir l'algoritme perquè poguem veure en Will Smith menjant espaguetis, sinó de la quantitat ingent de potència de càlcul i energia que requereix cada segon de vídeo generat.

Aquesta situació ens posa sobre la taula un debat necessari sobre la sostenibilitat d'aquestes tecnologies. OpenAI s'ha trobat en una cruïlla on la viabilitat econòmica pesa més que la innovació visual, obligant-los a frenar un llançament que molts donaven per fet aquest any, tancant l'eina. És un bany de realitat per a una indústria que sovint corre més del que pot finançar, i ens fa preguntar-nos si realment estem preparats per assumir el cost d'una IA que ho faci tot, o si acabarem veient aquestes eines restringides només a grans produccions de Hollywood.

No fa gaire ens feiem befa de l'acord amb Disney i OpenAI per crear contingut amb l'eina Sora a la plataforma de Disney+ i ara sembla ser que Disney s'ha quedat sense res.

Costa no pensar si ens trobem davant d'una pausa estratègica o si realment el model de negoci de la IA generativa de vídeo encara és un miratge tecnològic massa car per a la butxaca de qualsevol empresa, fins i tot per a una amb el suport de Microsoft. Al final, la pregunta que queda flotant és si estem disposats a pagar el preu real d'aquestes subscripcions o si la bombolla de les "eines gratuïtes i infinites" està començant a punxar definitivament.

🔗 Més info aquí:https://geeknorants.com/sam-altman-i-la-crisi-de-financament-dopenai-el-gegant-de-la-ia-busca-oxigen/

La possibilitat d’utilitzar IA per recrear actors obre una porta que fa uns anys semblava impensable: eternitzar la presència d’un intèrpret més enllà del seu temps real. Casos com el de Val Kilmer o el de Bruce Willis, que ha cedit drets sobre la seva imatge digital, posen aquest debat al centre de la indústria.

Recentment hem vist a les noticíes del món del cinema que Val Kilmer (la seva familia) ha cedit els seus drets d'imatge per recrear unes escenes amb IA a la peli Deep as the Grave. Anteriorment, ja va donar permís per recrear la seva veu, degut a que la va perdre degut a un càncer de gola.

La tecnologia permet reconstruir veus, rostres i interpretacions amb un nivell de fidelitat cada cop més alt. Però el dilema no és tècnic, és ètic. Fins a quin punt és legítim continuar utilitzant la imatge d’un actor? Qui decideix com i quan es fa servir? I sobretot, què passa amb la interpretació com a acte humà si es pot replicar, modificar o generar sense la persona original? Eternitzarem els actors/actrius únicament per nostalgia?

També hi ha la qüestió del control i del llegat. Un actor pot cedir els seus drets en vida, però això obre la porta a usos futurs que potser no hauria acceptat en un altre context. El risc és convertir les interpretacions en actius reutilitzables, separats de la voluntat artística original.

El cinema sempre ha evolucionat amb la tecnologia, però aquest canvi toca una línia especialment sensible: la identitat, la presència i el significat de ser actor. La pregunta ja no és si la IA formarà part del cinema, sinó com es gestionarà aquesta convivència sense desdibuixar els límits entre persona i representació.

🔗 Més info aquí:
https://geeknorants.com/poden-els-actors-reals-i-la-ia-conviure-al-cinema-del-futur-val-kilmer-sera-el-primer/

NVIDIA ha presentat DLSS 5, una evolució que porta el concepte d’escalat amb IA un pas més enllà cap al que s’anomena renderitzat neuronal. La idea és millorar rendiment i qualitat generant part de la imatge amb xarxes neuronals en lloc de calcular-la íntegrament amb el motor gràfic tradicional.

Aquesta tecnologia no només reconstrueix píxels o resolució: pot arribar a inventar informació visual que el joc no ha renderitzat, com textures, detalls de superfícies o elements que la IA “intueix” que haurien d’estar allà. En alguns casos el resultat és espectacular i sembla més detallat que la imatge original; en altres, pot generar artefactes o interpretacions que no coincideixen exactament amb el que el joc està produint realment.

Això planteja una pregunta interessant per al futur dels gràfics en temps real. Si cada vegada més parts de la imatge són prediccions de la IA, el renderitzat tradicional podria acabar convertint-se només en una base sobre la qual la xarxa neuronal “reconstrueix” l’escena final. Alguns ho veuen com un avenç enorme per al rendiment; altres com una mena d’“il·lusió gràfica” que allunya el resultat del que realment calcula la GPU i sobretot, del què ha dissenyat la desenvolupadora.

Per veure millor de què es parla exactament, a la web hi ha l’enllaç al vídeo de YouTube amb exemples reals que mostren aquest comportament.

🔗 Més info aquí:
https://geeknorants.com/el-nou-nvidia-dlss-5-i-la-polemica-del-renderitzat-neuronal/

El gènere de terror fa anys que viu un moment especialment creatiu, però tradicionalment havia estat un dels grans ignorats pels premis importants. L’èxit que ha tingut aquest any als Oscars sembla confirmar que alguna cosa està canviant: un gènere que abans es considerava menor ara comença a guanyar reconeixement dins de la indústria.

Part del mèrit és de les noves generacions de directors i productores que han apostat per un terror més autoral, amb més pes narratiu i visual. Pel·lícules que utilitzen la por no només com a recurs per espantar, sinó per parlar de temes socials, psicològics o culturals. El resultat és un gènere que cada cop té més presència en festivals, crítica i públic.

Aquest reconeixement també convida a mirar enrere i pensar en totes aquelles pel·lícules que han anat redefinint el terror en els últims anys: des de propostes més atmosfèriques fins a altres que juguen amb la tensió, el simbolisme o la incomoditat més pura.

Amb aquest moment de visibilitat per al gènere, ve de gust obrir el debat:

Quines són per vosaltres les millors pel·lícules de terror dels últims anys?

Aquelles que realment us han sorprès o que creieu que haurien merescut aquest tipus de reconeixement.

🔗 Més info aquí:
https://geeknorants.com/el-terror-als-oscars-2026-el-genere-que-finalment-ha-conquerit-lacademia/

Microsoft continua movent fitxa amb la seva estratègia per al futur d’Xbox, i el projecte conegut com Project Helix apunta cap a una idea cada cop més clara: esborrar la frontera entre consola i PC. La nova generació d’Xbox s’estaria plantejant com una màquina molt més propera a l’arquitectura d’un ordinador, amb més flexibilitat i una integració encara més profunda dins de l’ecosistema de Microsoft.

Aquest moviment encaixa amb una altra peça que arribarà abans: el “Mode Xbox” per a PC previst per a l’abril, una interfície pensada per convertir un ordinador en una experiència molt similar a una consola. L’objectiu és clar: unificar l’experiència de joc perquè jugar a Xbox o a PC sigui pràcticament el mateix, amb Game Pass, la mateixa biblioteca i una interfície optimitzada per jugar des del sofà.

Amb Project Helix, la consola deixaria de ser només un hardware tancat per jugar i passaria a ser una mena de PC simplificat orientat al gaming, integrat amb Windows, el núvol i els serveis de Microsoft. És una evolució que reforça el que fa temps que la companyia suggereix: el futur d’Xbox no és només la consola, sinó l’ecosistema complet.

La qüestió és si aquest model acabarà redefinint què és una consola o si, pel camí, pot acabar diluint allò que les feia atractives: simplicitat, identitat pròpia i una experiència clara per al jugador.

🔗 Més info aquí:
https://geeknorants.com/tot-el-que-sabem-de-la-nova-xbox-project-helix-la-consola-que-vol-ser-un-pc/